L’experiència Chiapaneca de l’estiu del 2010


Aquest post és una col·lecció dels correus informatius que vaig enviar durant la meva estada a Chiapas durant el juliol i l’agost del 2011. Tot i que el motiu principal va ser participar en un projecte d’innovació docent conjuntament amb els professors de la UNACH (“Implementación de nuevas tecnologías como herramientas docentes para el fortalecimiento del posgrado en Ingeniería de la Construcción de la Facultad de Ingeniería de la UNACH”) i la participació com a professor del “Diplomado de Tecnologia de las Estructuras”, com podreu llegir, també vam tenir temps per descobrir la cultura, la zona i la gastronomia Chiapaneca.

MAIL 1: TEOTIHUACÁN I L’ARRIBADA A CHIAPAS (16/07/2010)

Ja he arribat a puestu. Tuxtla Gutiérrez, capital de Chiapas. Un nom tan pompós que m’ha fet considerar la possibilitat de refundar la nostra ciutat i batejar-la “Igualada Marcé”. Però ho he descartat perquè tindria massa rivals a optar al cognom (veáse ITV).

El viatge va ser molt llarg però tranquil. Només alterat per la sort d’un dels meus companys de viatge que el van derivar cap a primera classe i va menjar suculentes menges, va beure cava i va poder jugar al tetris.

Ahir vam aprofitar l’estada a Ciutat de Mèxic per anar a visitar Teotihuacan, patrimoni mundial de l’humanitat. Tot de pedres ordenades de forma meticulosa formant piràmides. curiós. I el Santuari de la Verge de Guadalupe, que li diuen “la morenita” i és el principal baluard de la fe dels mexicans.  No vaig poder evitar posar-me a cantar una sardana: “n´és moreneta la fe del poble mexicà….”

MAIL 2: ELS CHAMULA I GUATEMALA (18/07/2010)

L’arribada a Chiapas ha portat una nova raça indígena als meus ulls. Els “chamula“, que no passen de metro vint. La seva alçada, però, és inversament proporcional a la originalitat dels seus rituals catòlics. Es reuneixen a dins l’església, omplen el terra de pinassa, encenen un nombre inimaginable d’espelmes, sacrifiquen una gallina i resen per què els malalts es posin bons. Es veu que la magnitud del ritual depén del grau de la malaltia. No oblidem però, que són catòlics i veneren San Juan Baptista. Us ho prometo. ho he vist amb els meus ulls. Però no em van deixar tirar fotos.

Durant les dues primeres setmanes però, estaré allotjat a Sant Cristobal de las Casas, un dels epicentres de la revolució zapatista. La ciutat és una autèntica joia monumental colonial. Patrimoni de la humanitat. Els colors vius de les cases originals (restaurades) contrasta amb les botigues de roba casual, telefonia mòbil, etc que hi ha en el seu interior. Amb un turisme frenètic, música en directe pels carrers i infinitat de paradetes d’artesania local. Aquestes paradetes a la Festa Major d’Igualada les trobo cutres, però aquí, amb les noies chamules de menys de metro vint, pell fosca, faldilla negra i jaqueta de llana lila s’entrellacen amb la ciutat amb una simbiosi perfecte. Una delícia pels ulls del nouvingut.

Avui hem fet tres hores de viatge per anar als llacs de Montebello, cada un d’un color diferent, i he pogut travessar la frontera de Guatemala. Tot i que només uns metres, puc afirmar que he estat a Guatemala. I com a prova concloent porto un quetzal a la cartera.
He fet moltes fotos, però ara estic a un ciber i no les puc penjar. Fins que no pugui connectar el meu ordinador a la xarxa no les penjaré, però ja us aviso que fan molta impressió. No oblidem que la zona Chamula és indígena.

MAIL 3: FRED, PLUJA I COCA-COLA (22/07/2010)

Sant Cristobal de las Casas està a 2100 metres d’altitud. I tan amunt no hi fa la calor canicular que les terres catalanes estan sofrint. Potser és perquè tan a prop de “nostrusenyor” en notem l’aire condicionat de la seva oficina. Però suposem que en tot cas estem a prop del desguaç, ja que fa dies que no para de ploure constantment.

Això no ens fa desistir de la nostra missió turística i hem pogut fer les pertinents incursions als lloc d’interès de la zona per comprovar que, enmig de la zona indígena, hi va arribar abans la Coca-cola que l’aigua potable. De la mateixa manera que a Catalunya hi ha una oficina de “La Caixa” a cada cantonada, aquí trobes un lloc (deixem-ho amb lloc) on beure coca-cola, un anunci de coca-cola o un camió de coca-cola a cada llamborda de la carretera.

Avui ens hem endinsat a fons dins el territori chamula i hem anat a espetegar a Chenalho. Un poble enmig d’una vall immensament verda. Amb molta vegetació i camps de panís. Chiapas no és i no serà mai el Mèxic de cactus, mariatxis i panchos villas.

Allí hem anat al mercat setmanal. El mercat on hi compren els del poble. Res pels turistes. La nostra presència s’ha fet notar per dues raons: primer, érem els únics no indígenes que hi havia al carrer, i segon, sobrepassàvem substancialment en altura a tota la població de tal forma que, al mercat, ens havíem d’acotar per tal de situar-nos sota els tendals que cobrien les parades. Així és Chiapas i així us ho estic explicant.

MAIL 4: COM VAM TRAVESSAR LA SELVA I NO VAM DEGOLLAR CAP TURISTA (29/07/2010)

Els qui penseu que ja està bé el “cuentu” de fer de turista i que potser que em posi a treballar us explicaré que dimarts vam tenir la recepció oficial a càrrec del director de la Facultat d’Enginyeria de la UNACH. La sessió va ser molt productiva ja que al final de la trobada vam aconseguir que el director ens deixi el seu despatx el dijous al migdia, allà a 3/4 de 2. Despatx que disposa d’una televisió plana envejable i connexió a canals satèl·lit com per exemple (i és el primer que em ve al cap) skype sports…

Tornant a coses més serioses. Durant el cap de setmana vam travessar la selva Lacandona (o selva negra). Un trajecte de 200 quilòmetres que vam fer en 6 hores degut a infinitat de corbes, trossos de la carretera en mal estat degut a la pròpia invasió de la selva, als topalls que hi havia cada dos per tres (en serio! cada dos per tres!), als desperfectes causats pels aiguats en el paviment o coses tan estrambòtiques com trobar-se un indígena caminant pel nostre carril en direcció cap a nosaltres fent unes esses espectaculars o, un altre (verídic) dormint al mig de la carretera…. vaig arribar a la conclusió que devien ser les festes majors de la contrada i el jovent llavors arribava a casa després dels concerts de rocknroll o d’orquestres de patxanga i rumba. Potser fins i tot hi havien actuat els cumbes del mambo o l’orquestra mitjanit…ves a saber!

Finalment, i després de molta selva vam arribar al nostre principal objectiu, Palenque i la seva zona arqueològica de la ciutat maia de Lakam Ha. Des de sempre, quan un arriba a un lloc històric tan important, la primera cosa que li ve al cap és parafrasejar els clàssics, com quan un va al Coliseum romà i no pot evitar començar pletòric el recitat de “Soc Màxim dècim Meridi, comandant en cap dels exèrcits del nord...”, o quan es situa dalt d’un turó escocès, sense poder-ho evitar crida ben fort i a ple pulmó “però mai ningú ens robarà la llibertat!“.

Per sort, després d’haver vist la patètica pel·lícula d’en Mel Gibson “Apocalypto” no em van venir ganes de pujar dalt de tot de la piràmide a ritme de tambors i degollar algun turista desprevingut en el més pur estil maia. Donem gràcies doncs a Mel Gibson que Lakam Ha no s’hagi convertit a data d’avui en una autèntica carnisseria maia.

MAIL 5: PINCHES GACHUPINES! (04/08/2010)

Aquesta setmana he començat a donar classes a la UNACH. És sorprenent l’educació dels alumnes. Tots em tracten de “doctor” i es despedeixen de mi donant-me la ma amb un “hasta mañana, doctor“. Espero que no assentin càtedra a Igualada, com a mínim. El fet més destacable és que ara ja no estem allotjats a San Cristobal sinó a Tuxtla Gutiérrez, on hi fa molta calor; a més de ser la capital internacional de la marimba.

L’altre dia em van explicar que als del país veí de Catalunya, aquells que van guanyar el mundial de futbol, els hi diuen “gachupines”. La història es veu que ve d’un tipus de gorra, però a la wikipedia no en diu res…. Curiosament, avui he fet una visita al zoològic de Tuxtla per poder apreciar la fauna chiapaneca i m’he trobat davant per davant d’una “Cotorra Gachupina“. He pensat que d’això als programes de telecinco n’està ple. No sé què hi troben d’especial i diferent aquests de chiapas amb aquest aviram.

Això de visitar el zoològic és una història bonica. Es veu que el de Tuxtla GTZ és el més important de mesoamèrica bàsicament per dues característiques. La primera que es troba situat en un bosc/selva tal qual i sense haver de modificar-lo i, la segona, és que només s’hi troba fauna autòctona de chiapas (jaguars, tapirs, cotorres, cocodrils, etc…). En termes futbolístics vindria a ser com l’athletic de Bilbao.

La diferencia és evident respecte el de Barcelona. Al zoològic de Barcelona han hagut de crear medis artificials per encabir elefants o tigres, talment com l’IKEA en les seves exposicions: Ara poso un menjador llampant per ensenyar cadires, ara poso una habitació polida per ensenyar llençols. A tuxtla Gtz de moment han sobreviscut a la globalització.

MAIL 6: VERACRUZ, TERRA ON LES OSTRES SÓN MOLT BARATES I MAR PER ON VAN FUGIR ELS ESPANYOLS (11/08/2010)

Després d’haver fet ja suficients quilòmetres per Chiapas, aquest cap de setmana vam decidir canviar d’estat i vam anar a Veracruz. Veracruz vol dir “Verdadera cruz”. Els que heu llegit “El pèndol de Focault” ja haureu començat a tramar situacions massòniques amb els veracreu al més pur estil Dan Brown… Però no. No vam tenir aquestes experiències. En vam tenir d’altres tan o més interessants.

Veracruz, terra totalment oposada a Chiapas. Planes infinites, verdes, plenes de palmeres i camps llaurats amb la planta de la pinya. carreteres rectes. Aiguamolls. Terra de marisc. Terra on menjar una dotzena d’ostres a la platja costa menys d’un euro. Fruïdes amb la presència d’un trio de troba veracruzana d’arpa i guitarrons de 5 cordes cantant de forma improvisada uns versos dedicats. Garrotins veracruzans a la vora del carib…. Que diferent del “cerveza, cocacola, marihuana” o dels massatgistes de títol dubtós que omple les platges del nostre litoral!

Però Veracruz també té història, i llarga. Va ser la terra on van anar a espetegar els primers conqueridors (juan de Grijalva i Hernan Cortés) i la primera ciutat que aquests van crear a l’Amèrica continental. Situació que, primerament ens va posar una mica nerviosos pensant que els veracruzans no ens rebrien de gust pensant que nosaltres érem descendents d’aquesta espècie d’energumens desorientats. Però la perícia i la pedagogia sempre són útils per explicar la veritat.

La nostra simpatia envers els autòctons va augmentar considerablement quan, durant la visita a la fortalesa de san Juan de Ulua, ens van explicar que l’any 1825 allí van fer rendir els últims reductes que hi havia a Mèxic, expulsant-los definitivament. En aquell moment va aflorar el nostre sentiment i no ens vam poder estar d’exclamar un “viva méxico!” i pensar que, quantes coses havíem d’aprendre dels veracruzans.

Crit que tornarem a repetir envoltats de unes quantes cerveses avui davant la televisió, en el partit de futbol del bicentenari. Aquesta costellada que ha fet que el Piqué hagi hagut de marxar de San Guim de Freixenet abans que s’acabés la Festa Major i sense veure el piromusical. Llavors serà el moment adequat d’aplicar les lliçons apreses a la platja de Veracruz i cantar animadament uns garrotins veracruzans. I potser així Mèxic guanyarà i tornarem a parlar de la “coja“….

MAIL 7 (I ÚLTIM): LLEGENDES URBANES (14/08/2010)

Siguin tristes o siguin alegres totes les històries tenen un final. I aquest és el final de la història que us he explicat per fascicles. Un final on us descobriré les veritats d’aquestes terres. Aquelles coses que sempre heu pensat que eren blanc ara resultaran ser negre i aquelles coses que sempre havíeu pensat que eren blanques es tornaran d’un gris confós. que deixarà dubtes oberts i portes tancades.

Mèxic té la costum d’utilitzar el seu topònim en tot producte susceptible de ser comercialitzat a nivell nacional. El que va fer l’estudi de mercat es debia quedar bastant a gust. “Telmex” és la telefònica mexicana, “Pemex” els petrolis mexicans, “Cemex” els ciments mexicans o “jumex” els sucs mexicans. Però el que si que us puc assegurar és que no existeix cap marca de pantalons texans que es digui “tex-mex”. Aquesta paraula no existeix en el seu vocabulari. Si algú es pensa que la podrien utilitzar en alguna producte gastronòmic, s’equivocaria del tot. Segurament un americà ho devia utilitzar per enredar als turistes creant algun producte per alguna cadena de menjar ràpid preparat amb algun derivat del petroli comestible i adulterat.

Tampoc és habitual trobar “burritos” en els restaurants de cuina tradicional mexicana. A Mèxic mengen tacos, quesadillas, chilaquiles i frijoles. Tot i que el frijol es veu que ha pujat tan de preu que està arribant a cotes de producte de luxe. Jo tinc la sensació que es va pujar de preu arran de l’èxit majúscul d’una cançó de l’estiu que el va fer popular….

Per acabar-ho d’adobar, resulta que el tequila es beu sol. Sense res que l’acompanyi. Com a molt, un molt bon tequila dels cars es degusta amb suc de llimona i de tomàquet. Estic pensant amb el fart de riure que es deu estar fent el que un dia li va dir a un turista ingenu que havia de fer el numeret de posar-se la llimona a la boca i la sal a sobre la fàscia del muscle abductor pollicis de la ma…

Però la meva més gran sorpresa va ser al mirar als mexicans al cap. De la mateixa manera que el “barret panamà” és típic de l’equador vaig arribar a la conclusió que el barret mexicà és típic de les rambles de Barcelona. Els mexicans no porten aquest barret. El va portar Pancho Villa fa 100 anys i prou. Actualment ningú el porta. Això em va fer pensar en l’equivocació greu en què estàvem caient molts catalans en pensar que els turistes de la rambla eren ingenus, i, en la intel·ligència irrefutable dels turistes en comprar a Barcelona el què és propi i típic de Barcelona: el barret mexicà. A partir d’ara el turisme a la costa catalana serà el de “platja, paella, sangria i barret mexicà“.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s