Categoria: personal

New house and new challenges

I´m pleased to inform that since the 1st of May of 2015 my new house will be the “Centrum für Naturkunde” of the University of Hamburg. I´ll we be there with a post-doc position during three years working with the team of Prof. Thomas Kaiser in the Mammalogy group in computational biomechanics. A new challenge in my research!

Hamburg-Lange-Nacht-der-Museen-Hafen_slider_rs


Anuncis

Cursos durant el Juny d’iniciació als mètodes computacionals FEA i CFD

El dies 25, 26 i 27 de juny, el LITEM organitza uns seminaris pràctics i introductoris a la mecànica estructural amb elements finits, la dinàmica de fluids computacionals i les tècniques de generació de malles. L’objectiu del cursos és apropar els participants a la metodologia i característiques bàsiques d’aquestes tècniques. El curs es dirigeix tant a persones i estudiants que no coneguin ANSYS i FLUENT com a professionals que vulguin consolidar els seus coneixements inicials. Els continguts teòrics aniran acompanyats d’un seguit d’exemples pràctics a realitzar amb el software ANSYS 14.5 i FLUENT. Els cursos estan impartits per Jasmina Casals, Josep Ferré i Jordi Marcé, professors i investigadors de l’ETSEIAT. Podeu trobar més informació: http://litem.upc.edu/news/curs-ansys-2014

base 2014_juny_sv

Vam ser a la Fira “recerca en Directe”

Amb les preguntes: Podia un Tiranosaure rex mossegar tant fort com per esclafar un cotxe amb les dents? Com s’alimentaven els avantpassats dels amfibis? i Com ponien els ous els dinosaures? vam estar entre el 8 i el 10 d’abril compartint espai amb L’Institut Català de Paleontologia (ICP) a la 12ª Fira de Recerca en Directe.

LITEM i ICP vam explicar als assistents els resultats de la recerca que realitzen conjuntament en el camp de la paleobiologia. La recerca combina les simulacions computacionals del camp de l’enginyeria amb la interpretació biològica de les restes que s’han trobat als jaciments. A l’estand es podia conèixer de primera mà tecnologies com: escanejat de mostres amb làser, simulacions de mecànica computacional, etc.

Imatge Imatge

La repercussió de la presència del nostre stand es pot trobar en diversos mitjans de comunicació:

A Estònia no hi ha jugadors de futbol coneguts per oferir a tant-el-quilo

Agafar un ferri entre Helsinki i Tallin i travessar un mar Bàltic absolutament congelat és una experiència que només pel viatge de tornada ja val la pena. Conscients de que els preus a Estònia són bastant més econòmics i tenen una base impositiva més baixa, els finlandesos, bàsicament, agafen el ferri per tornar carregats d’alcohol i tabac com els catalans feiem fa un temps a Andorra. Però no hi van per comprar algunes ampolles. Hi van amb transpalets plegables buits per poder-los desplegar al arribar a Tallin i omplir fins dalt de caixes i caixes d’alcohol. I sort que al ferri no deixen passar transpalets elèctrics de grans dimensions, perquè sinó, els passadissos del ferri semblarien una pista d’autos de xocs. A més a més, una de les altres coses que sorprèn més al viatger procedent dels països del sud és que aprofitant el trajecte que travessa el Bàltic, un pot anar al bufet lliure del ferri a dinar sota control. Perquè els nòrdics tenen el sisè sentit diferent dels del sud i, per tal d’evitar “triperos” i adolescents afamats en potència que els hi buidin les existències de la cuina del vaixell, han ideat un sistema molt més equànime respecte a la capacitat gàstrica de l’usuari, el “bufet a tant el quilo”. Aquest es basa en que hom paga el pes que se serveix al plat. Independentment de si et serveixes mandonguilles, salmó o patates bullides.

Un cop el viatger ha omplert la panxa ja és hora d’arribar a Tallin, la capital d’Estònia amb un centre històric medieval autèntic i amb paradetes de productes “medievalitzats” que seria l’enveja de qualsevol regidor de cultura català dels que organitzen mercats medievals a la seva vil·la. Però el visitant estranger es veurà sorprès per un fenomen nou. Els representants de grups de música estonians. Aquests pul·lulen per les places de la capital intentant encolomar els grups de rock, heavy-metal o folklòrics a qualsevol turista que arrepleguin al vol per una contractació al seu país. Us imagineu que al centre de Tarragona hi hagués el representant dels Pets oferint bolus a Rússia de la banda? al mig del Montgrí, que a qualsevol alemany que estiuegi a la Costa Brava se li oferís la contractació de Mazoni? O a la matança del porc de la LLacuna, que els Terratombats aprofitessin la presència d’algun turista despistat per oferir la seva rumba a l’estranger? I sort en tenim de que Estònia no és un país de grans talents futbolístics. Si no, m’imagino al representant dels Ellman-Eelma, Kuremaa o Zelinski de torn, sabent que soc català, oferint-me els seus jugadors per a fitxar pel Barça. O encara pitjor. Us imagineu que aquesta tradició estoniana la transportéssim a Catalunya amb els jugadors de futbol? El turista japonès que visita la Sagrada Família es veuria assaltat pel representant de Raül Tamudo. O el guiri amb mitjons blancs que se li ofereix el Sánchez-Jara de torn que ha debutat en un partit de 32ens de copa del rei del Barça.  Quin gran època hagués sigut aquella en què al mig del barri gòtic hi hagués hagut la possibilitat de trobar-se a Josep Maria Minguella oferint a Ivan de la Peña després de la seva decadència futbolística!

I ben pensat, potser la cosa va anar així. Potser la portera de Josep LLuís Nuñez va anar de viatge a Amsterdam i al mig del barri vermell es va trobar al representant dels jugadors de l’Ajax i li va encolomar Louis Van Gaal, els bessons de Boer, Reiziger, Bogarde i tota la resta de gangues futbolístiques. Potser a Holanda els preus són més econòmics i tenen una base impositiva més baixa. I potser la portera de Nuñez anava carregada amb un transpalet plegable buit i el va desplegar i omplir fins dalt per tornar carregada de jugadors holandesos a Barcelona. Que, per cert, és la ciutat que porta el nom d’un club de futbol.

 
Imatge

Possiblement la flash-mob documentada més antiga del món

Segurament Praga és la ciutat amb més densitat de botigues d’Swarovski i de Lladró per metre quadrat que hi ha sobre la capa de la terra. Però també, possiblement, és la ciutat amb la flash-mob documentada més antiga del món. Diu la Viquipèdia que una flash-mob és “és una acció organitzada en la qual un gran grup de persones es reuneix de sobte en un lloc públic, realitza quelcom una mica inusual i després es dispersa ràpidament” i que se solen convocar de forma telemàtica.

El visitant espavilat, dies abans de visitar la capital de la República Txeca haurà llegit amb fruïció la infinitat de pàgines webs on es barregen de forma desordenada i dispar els termes visit, tourism, prague o czech (www.prague-tourist-information.com o bé www.czech-tourism.com/ per citar-ne 2) de la mateixa manera que a “La vida de Brian” feien partits polítics amb les paraules front, poble i Judea. I a totes elles haurà llegit la mateixa convocatòria de la flash-mob que fa anys que circula. Es convoca a tots els turistes davant la torre del rellotge astronòmic a cada hora en punt amb una càmera de fotos el màxim de grossa possible o amb un mòbil d’última generació que pugui aprofitar el wi-fi de la cafeteria del davant. L’objectiu és observar embadalits com unes figures menys expressives que el Rajoy fent una roda de premsa fan una petita aparició i, com després, s’ha d’aplaudir efusivament un trompetista que ha refilat quatre notes des de dalt de la torre. I és igual el què hagi tocat. Com si es posa a tocar l’Himne de Riego igual de malament que el trompetista de la final de la copa Davis del 2003. El públic assistent a la flash-mob aplaudirà.

Però el visitant català, si desvia la seva atenció de la torre del rellotge i es fixa, just al costat, en la façana de l’ajuntament de la ciutat Vella pot tenir un ensurt fort i inesperat. D’aquells que fan venir un esglai. I et deixen esmaperdut. Allà, palplantada al balcó, en un màstil presidencial, el visitant català la veu tota provocadora i no se’n sap avenir. Ràpidament i aprofitant la connexió wi-fi gratuïta de la cafeteria del davant, es connecta a la Viquipèdia, busca de quin color és la bandera de Praga i en descobrir que només són dues franges (una vermella i l’altra groga) respira tranquil, torna a fixar la seva atenció i llavors pensa que potser si, potser aplaudiria més fort encara si el trompetista interpretés l’himne de Riego. Ni que desafinés com un condemnat. I si bufés més fort, igual trencaria tota la porcellana horrible de la botiga Lladró que hi ha a davant. Just al costat de la cafeteria d’on ha robat el wi-fi.

DSCF0782

Quan un exèrcit de Matrioskes et recorda que hi ha molts russos a Rússia

Un cop has creuat la frontera per endinsar-te a Rússia, més val que recordis l’acudit de l’Eugenio aquell en què diu que “hay mucho ruso en Rúsia”, perquè et farà molt servei per comprendre moltes de les coses que et puguin passar durant el viatge. També us podria dir que a Sant Petersburg que hi ha molt militar bevent vodka pel carrer (què hi farem, estaven fent alguna celebració de graduació o de ves a saber què davant de l’almirallat) o que hi ha molt grup de turista japonès d’aquells de veure qui la té més grossa. La càmera de fotos, s’entén. Però això és una altra història.

Quan un estranger s’endinsa en una ciutat com Sant Petersburg se n’adona ràpidament que els russos són especials. Sobretot en el caràcter. Però el més destacat és que casi bé cap d’ells parla anglès, que moltes de les atraccions turístiques només estan retolades en rus i que les persones a qui t’has de dirigir en els llocs turístics, no només no parlen anglès si no que estan fetes totes ells d’un mateix patró específic. Com si per accedir a aquests llocs de treball haguessis de passar un càsting, o bé, talment com en el llibre d’Aldous Huxley, haguessin creat un personatge gamma positiu específic per desenvolupar aquestes tasques.

A cada una de les sales de l’Hermitage, a cada una de les sales del Museu Rus, a cada una de les sales del Palau de Peterhof, asseguda en una cadira hi ha una senyora rossa i russa, ja entrada en anys i baixeta que vigila que ningú, però que ningú, sota cap concepte, no faci el què se suposa que està estipulat. Si t’acostes massa a un objecte de dimensions més petites, si vols observar de prop el traç d’un Monet o bé llegir alguna especificació, salta abraonadament cap a tu, dient un seguit d’improperis en rus dels quals, evidentment, no n’has entès cap. I et fa mala cara perquè no li fas cas o no li respons. Llavors, després de l’esglai, intentes educadament enllaçar alguna frase en anglès per disculpar-te o explicar-li que només miraves com s’ho feia Rembrandt per pintar els bigotis (que per cert, és molt interessant) i et respon amb alguna onomatopeia per deixar-te clar que està prohibit.

Després d’haver observat aquests personatges tan pintorescos en tantes i tantes situacions semblants, al final, un arriba a pensar que  aquestes senyores clonades són, ni més ni menys, que la versió en carn i ossos de les Matrioskes russes, la versió femenina dels guerrers de Xian. Les guerreres d’un exèrcit pacífic que es situen a totes les atraccions turístiques per recordar-te que ets a Rússia, que allà es parla en rus i que, per descomptat, “hay mucho ruso en Rúsia”.

munecas-rusas-de-5-un-matrioska-decoracion-arte-rusia-venta_MEC-F-3965137405_032013

Quan te n’adones que a Finlàndia també tenen sangria, paella i platja

Si us hi feixeu bé, sempre hem associat la màxima de “Sangria, paella y playa” a tots aquells turistes nord-europeus que s’escalden la pell, vesteixen mitjons blancs amb sandàlies i que venen al nostre país a fer tot el què en el seu propi país no els hi deixen fer: Alemanys, danesos, suecs, britànics, … però mai hi associem els finlandesos. Perquè als finlandesos no els hi cal anar a les costes mediterrànies a buscar begudes alcohòliques, paella i platja quan ja ho tenen a casa seva. D’acord que només en el lapse breu dels mesos d’estiu, però també és cert que justament venen a la nostra costa en aquest període de l’any.

La cervesa. La cervesa és caríssima de la hòstia. A Helsinki mig litre de cervesa val entre 6 i 8 euros. Però, ai las!, als supermercats el preu és molt més assequible per una societat on el salari mínim oscil·la al voltant dels 1500 euros. I els finlandesos assalten els supermercats igual que moltes senyores de mitjana edat els grans magatzems a l’inici de les rebaixes. I compren molta cervesa. Moltíssima. I se la veuen tota en una tarda.

La platja. Tot i que Finlàndia té 187.888 llacs i 179.584 illes i que no cal calcular els quilòmetres que hi deu haver de platja, hem de ser conscients que tot bon turista nord-europeu va a les nostres contrades en busca del sol. Els finlandesos tenen a l’estiu més de 20 hores de sol i quan aquest brilla, surten com desesperats de casa i inunden els mil-i-un parcs que tenen a dins les ciutats amb gespa de veritat a fer barbacoes i a beure’s tots els litres de cervesa que han comprat al supermercat a un preu raonable. Ah. I res d’ordenances cíviques i burocràcies d’aquestes que els hi agraden als polítics catalans. Als parcs les noies hi van amb bikini i els nois sense samarreta i beuen l’alcohol davant de tothom que passeja per davant.

La Paella. Els finlandesos també tenen al seu catàleg gastronòmic la paella. Al mercat central de Helsinki n’ofereixen a tot aquell ciutadà que vulgui menjar un bon plat curull d’arròs a les 9 del matí per esmorzar. I, a més a més no s’estan de punyetes. Si l’amanida per acompanyar la paella fa més mediterrani ells posen els talls de tomàquets i el formatge feta per sobre la paella directament. Total, al final tot es barreja a l’estomac.

I un cop arribats a aquest punt, un es planteja quin interès podrien tenir els finlandesos en visitar el nostre país petit i comença a pensar en la sardana, els castells, el barça, els calçots, la Patum, el … Però al final te n’adones que el més pràctic que els hi deuen oferir des de les agències de viatges per a que vinguin a fer el turista a casa nostra és un pis amb vistes al mar amb un balcó ben ventilat on hi corri l’aire. Perquè això si, a Finlàndia els edificis no tenen balcó.

DSCF9195